ADÉU ANNA
Quan les
últimes flors declinen,
per a
tornar-ne a florir de noves,
en la propera primavera,
te’n vas,
per no tornar mai més.
I encara
que el temps va fer distant,
el nostre
contacte presencial,
t’he
tingut en el record sempre,
fruit de
l’amistat amb la Montse.
Que ha
estat la teva Montserrat,
l’amiga
que molt he valorat,
encara que en la distància,
és molt
l’estima que em duu records,
d’uns
nobles actes d’amistat.
Que segur
de tu ha heretat
l’elevat
bon fer i saber estar,
que tan bé
has dut fins a la fi.
Si la
malaltia colpidora,
amb
cobejança t’ha fet sofrir,
ara serà
la pau eterna
la que et
braçolí el teu hàlit.
Però
encara quedarà
aquell
somrís tan capcer,
que pujarà
els pinacles
del meu entristit
cervell.
I,
transformat
la pena amb mot,
t’escriurà
el què ara pensa,
que és el
gra que germinat,
en les criptes del record.
Que,
com la
nota passiva,
dolça,
tendra i bella,
sé que,
ballaràs
la gran dansa,
que mai
més no tindrà fi.
Adela
Filbà
Mataró
8/11/12
Per les
germanes Tubau i molt especialment: La Montse
