ADÉU ANNA

Quan les últimes flors declinen,

per a tornar-ne a florir de noves,

 en la propera primavera,

te’n vas, per no tornar mai més.

I encara que el temps va fer distant,

el nostre contacte presencial,

t’he tingut en el record sempre,

fruit de l’amistat amb la Montse.

Que ha estat la teva Montserrat,

l’amiga que molt he valorat,

 encara que en la distància,

és molt l’estima que em duu records,

d’uns nobles actes d’amistat.

Que segur de tu ha heretat

l’elevat bon fer i saber estar,

que tan bé has dut fins a la fi.

Si la malaltia colpidora,

amb cobejança t’ha fet sofrir,

ara serà la pau eterna

la que et braçolí el teu hàlit.

Però encara quedarà

aquell somrís tan capcer,

que pujarà els pinacles

del meu entristit cervell.

I,

transformat la pena amb mot,

t’escriurà el què ara pensa,

que és el gra que germinat,

 en les criptes del record.

Que,

com la nota passiva,

dolça, tendra i bella,

sé que,

ballaràs la gran dansa,

que mai més no tindrà fi.

Adela Filbà

Mataró 8/11/12

Per les germanes Tubau i molt especialment: La Montse