L’ASSUMPCIÓ I EL RICARD

L’ASSUMPCIÓ I EL RICARD

Tan contradictoris,

i tan afins.

Amb caràcters impulsius,

temperamentals i obstinats,

però per camins;

tan, similars...

A La Cala Salions,

  divergien cada estiu.

Ell: “Que sí”.  Ella: que no.

Ella: “Que no”. Ell: “Que sí”.

I així passaven dies,

de temprança i bonança.

A la mar en eixir el sol,

el Ricard i el Joaquim,

l’aranya empaitaven.

I a la tarda amb sol ponent,

els calamars arreplegaven.

I quan la tasca ja havia clos,

tot seguit envers el port,

la barca tornava a lloc.

La Clara i l’Assumpció,

es quedaven al balcó,

i mirant als vianants,

 anaven teixint conversa:

“Que ara passa la veïna...”.

“Que ara arriba l’holandès...”.

i així desfilaven hores,

de relaxada existència.

Però la tardor ens va arribar,

i abans que el fred asseques,

totes la fulles verdes dels albers,

va fallir; ara el Ricard,

i tot seguit l’Assumpció.

El Ricard va ser pacient,

i tot el nervi que tenia,

es fongué amb l’embranzida,

d’una feréstega i enterbolida,

malaurança ben maleïda.

Però ha deixat en el record,

aquells ulls blaus com el cel,

aquell cos dret i altiu,

que albirant amb l’infinit,

reptava al vent sense cap crit.

L’endemà d’aquell mal dia,

l’Assumpció el va seguir;

ben pulcra i arranjada,

que a l’enterrament anava.

Com un arbre dret i ferm,

va deixar aquesta via,

com millor ella volia;

sense metges, ni romanços.

I ara emigrant cel enllà,

on l’èter tot ho transforma,

on les llàgrimes són estels,

i la pena es fon de nit.

Para la meva germana Assumpció Filbà, desapareguda el passat novembre del 2011 

Adela Filbà

Va. de la Barca 13 de juliol de 2012